En un principi la lectura de “El camino” en va fer pensar en el paratge on es desenvolupa aquesta història i en quina mesura és diferent a l’entorn metropolità en què vivim. Quan tancava el llibre per posposar la lectura, em preguntava si el relat portaria un missatge d’anyorança de la vida rural. És una hipòtesi prèvia a la fi de la lectura. Se’ns ven sovint la vida rural com a veritable entorn saludable i no nego pas que no ho sigui. Però se’ns ven molt també la seva vessant turística. Una de les preguntes que em faig és si el món rural és culturalment diferent al món urbà.

En acabar de llegir-lo no he descartat ni molt menys aquest punt de nostàlgia, però n’he afegit molts més. I és que “El camino” no provoca poques reflexions, sobretot als urbanites com nosaltres, malgrat la senzillesa del relat. O és justament per aquest motiu?

“El camino” ens parla de moltes coses alienes, per no dir estranyes, als habitants de les grans ciutats. Parla de nens que juguem al carrer o al camp, sense aparells electrònics, sense joguines sofisticades. No em val que em digueu que era una altra època. És clar que ho era. En qualsevol cas la diferència important, per a mi, no és l’època. Aquests nens juguen en llocs perillosos als ulls dels pares “d’ara”. Es mouen per espais sense tanques i corren fora del limit urbà. La via del tren, totalment accessible, és un escenari idoni per testar la valentia de la colla. I en alguns moments, aquest escenari de joc s’esdevé inspirador de reflexions ingènues però interessants. Provoca, per exemple, discussions sobre el veritable cant d’un ocell, o la pregunta de si l’espai del cel donaria límit a la caiguda d’un estel en el supòsit de caure. Penso llavors que ja voldríem, de vegades, que els nostres mitjans audiovisuals, l’accès que tenim a la cultura i en general el nostre entorn “educacional”, ens inspirés de la mateixa manera.

No diré que el relat sigui una oda a la saviesa del món rural. Reconec no creure massa en aquesta. Em desperta antipatia la caça de milans, que no és una espècie cinegètica ni tampoc cuinada per ningú, ni en aquella època ni en aquesta. L’escena del llibre m’ha fet pensar en un professor de la facultat que ens aconsellava del mestratge dels caçadors. Jo que només he tingut la mala sort de conèixer escopeters que disparaven a allò que es movia abans de saber què era, o que recordo que hi ha pescadors que a dues espècies d’eriçons de mar els hi atribuïen sexes diferents per ser de mida diferent… Sóc només escèptic sobre aquest coneixement. En el pitjor dels casos, només empeny cap a la creença perquè sí, a qüestionar-se poques coses. Passa així en el funeral del “El tiñoso”, quan apareix un ocell mort al costat del cos d’aquest. Hom ho relaciona amb un miracle perquè al “El tiñoso” li agradaven molt els ocells. És cert que això passa en un moment de fàcil autosuggestió, perquè és tracta de l’enterrament del noi, però el crec vàlid per voler explicar aquest aspecte.

Però el què si és una lliçó de saviesa és la del protagonista de la història, “El mochuelo”, que a més té el matís dramàtic d’haver d’acceptar allò que no vol. “El mochuelo” ha de marxar a la ciutat a estudiar, perquè ha de progressar, ha de ser algú a la vida. És el desig dels pares, que com tots i de forma natural desitgen el millor pels fills, però que de vegades es descuiden de consultar-ho als afectats. Però “El mochuelo” no necessita res que ja no tingui al poble. Hi té els amics, els parents, allò que li agrada viure… Que ha de deixar per obeir l’autoritat i desig del pare.

És amb aquest missatge de vitalisme senzill i simple, de coneixement i reconeixement de llibertat, amb el que em quedo. Ho diu un dels personatges del relat: “alguns per ambició perden part de la felicitat que se’ls té assignada en un camí més senzill. La felicitat no està, en realitat, en allò més alt, en allò més gran, en allò més apetitós, en allò més excels; està en acomodar les nostres passes al camí assenyalat. Malgrat sigui humil”. Sense dubte la millor sensació que m’ha provocat la lectura d’aquesta història.

http://blocs.lescorts.cc/cienciamllon...

Lectura de grupo de 01/12/2007 ( )

Als dotze anys, la mestra de castellà ens castigava amb el resum d'un capítol d'aquest llibre. Va aconseguir que avorrís la literatura castellana i el senyor Delibes en particular. Algun dia els hauré de donar una altra oportunitat, però els 'traumes' infantils marquen. Després, per acabar-ho d'adobar, van venir Trafalgar i Zalacaín, el aventurero.Senyoreta Isabel, vostè va fer molt per destruir lectors... però, per sort, no va poder amb mi!!! ( )

Con claro lenguaje Delibes nos muestra la vida campesina de un pueblo de Castilla y la desición de una familia en mandar su hijo a estudiar el Bachillerato a la ciudad. ( )

Interesante novela, que contagia la cadencia, la vida, sensibilidad y sensualidad, de una aldea del norte en los años 50, a través de los ojos de un niño de 10 años. Deliciosa a ratos, lenta en ocasiones. Costumbrismo español. ( )