August Rafanell

LA IL-LUSIÓ OCCITANA

1930-1934: LA IL-LUSIÓ OCCITANA
Primer dia de 1930. Jaume Bofill i Mates dóna el tret de
sortida de l'any del centenari mistralià amb una glossa en
què la llengua del poeta de Mallana apareix com a «vent fa
miliar, flameig d'amor, fogar d'humanisme, glòria de tot el
llinatge».' En aquell mateix número de La Publicitat, Loís
Alibert ofereix un tast de «Lo dialecte lengadocià (ensaig
grammatical)», el producte que fa temps que té entre
mans. El dinamitzador Foix anava show more embalat. El moment
històric el propulsava. Per publicitar la seva certesa filològica
hi havia cap mitjà que el refrenés. Uns dies després
Foix hi torna, retraient un text del gascó Girard que li serveix
per interrogar el lector sobre «la licitud de considerar
el català comprès o no dins el grup gallo-romànic meridional,
al qual pertany el gascó literari».

De sotamà, Foix pretén filtrar la idea que, si allò de Girard era occità (i ningú
no en dubtava), no hi havia motiu perquè no ho fos també
el català. Al darrere d'aquesta aposta hi havia les recents
declaracions de Rovira i Virgili. Des de Barcelona, J. V. Foix
no les podia pas desautoritzar frontalment. El món cultural
català era un món massa petit, i Foix no deixava d'ocu-
par-hi un paper preferent. Com Rovira i Virgili, de fet. Des
de Tolosa, en canvi, res no impedia el contraatac.

La recepció dels articles de l'intocable Rovira a La Nau
va irritar particularment els francesos d'Oc. Per a aquests,
l'intellectual tarragoní optava per la indefinició d'aquells
que, al català, «ne lui trouvent pas des signes assez puissants
pour permettre de le placer dans le groupe ibéro-roman
ou dans le groupe gallo-méridional». Com que el segon
dels articles de Rovira apuntava clarament cap a la revista
tolosana, els seus redactors en demanen explicacions... show less

LA IL-LUSIÓ OCCITANA : VOLUM I

La fisonomia del català ha experimentat canvis notables
al llarg del temps. Aquest llibre passa revista a les múltiples
visions que han planat sobre la llengua usada a banda i
banda del Pirineu. La «illusió occitana» és la història de
la construcció d'aquells mapes físics i mentals que
van pretendre adscriure l'idioma dels catalans a un espai
superior, entre Espanya i França. També és la història de
es circumstancies que van convertir aquesta show more pretensio
en molt més que una frivolitat recreativa o una entelèquia
ocasional. De com es va convertir, com diu Robert
Lafont en l'epíleg, la «Gran Idea», perque, «de més grans,
en la història d'Europa no n'hi ha gaires». Amb una
extraordinària replega documental i una àgil exposició, la
present obra narra les peripècies polítiques, socials i
científiques que han acabat prefigurant una determinada
noció--i una realitat-de la llengua catalana

August Rafanell (Barcelona, 1963) és professor d'història
de la llengua catalana a la Universitat de Girona, i
doctor en filologia catalana per la Universitat Autònoma
de Barcelona. Entre els seus estudis, que generalment
han tingut per objecte les evolucions de la consciència
lingüística catalana, destaquem Un nom per a la llengua
(1991), La llengua silenciada (1999) i El català modern
(2000); així com el llibre, escrit en collaboració, El futur
de la llengua catalana (1990), show less

LA IL-LUSIÓ OCCITANA
1930-1934: LA IL-LUSIÓ OCCITANA
Primer dia de 1930. Jaume Bofill i Mates dóna el tret de
sortida de l'any del centenari mistralià amb una glossa en
què la llengua del poeta de Mallana apareix com a «vent fa
miliar, flameig d'amor, fogar d'humanisme, glòria de tot el
llinatge».' En aquell mateix número de La Publicitat, Loís
Alibert ofereix un tast de «Lo dialecte lengadocià (ensaig
grammatical)», el producte que fa temps que té entre
mans. El dinamitzador Foix anava show more embalat. El moment
històric el propulsava. Per publicitar la seva certesa filològica
hi havia cap mitjà que el refrenés. Uns dies després
Foix hi torna, retraient un text del gascó Girard que li serveix
per interrogar el lector sobre «la licitud de considerar
el català comprès o no dins el grup gallo-romànic meridional,
al qual pertany el gascó literari».

De sotamà, Foix pretén filtrar la idea que, si allò de Girard era occità (i ningú
no en dubtava), no hi havia motiu perquè no ho fos també
el català. Al darrere d'aquesta aposta hi havia les recents
declaracions de Rovira i Virgili. Des de Barcelona, J. V. Foix
no les podia pas desautoritzar frontalment. El món cultural
català era un món massa petit, i Foix no deixava d'ocu-
par-hi un paper preferent. Com Rovira i Virgili, de fet. Des
de Tolosa, en canvi, res no impedia el contraatac.

La recepció dels articles de l'intocable Rovira a La Nau
va irritar particularment els francesos d'Oc. Per a aquests,
l'intellectual tarragoní optava per la indefinició d'aquells
que, al català, «ne lui trouvent pas des signes assez puissants
pour permettre de le placer dans le groupe ibéro-roman
ou dans le groupe gallo-méridional». Com que el segon
dels articles de Rovira apuntava clarament cap a la revista
tolosana, els seus redactors en demanen explicacions... show less