The Towpath

He disfrutat inmensament amb la riquesa del text. La història, els personatges, com lliga la historia de la vil-la amb els enderrocaments finals, tot és collonut, però vull recordar sobretot les metàfores i la genialitat en l’elecció de les paraules. “Les ombres migraven de l’arbre”, “sempre amunt i avall com un sedàs de fleca”, … les hauria d’haver subratllat per no perdre-les.

Un orgasme. Él seu vocabulari, ric, únic, que hem perdut però encara reconeixem; el seu humor sorneguer, semblant al de Calders però que et fa esclatar a riure amb les bogeries d'un poble SinDiós com el de "Amanece que no es poco". Però sobretot, sobretot, és un llibre amarat de la dignitat del vençut que és sap just, i d'amor i nostàlgia per la terra-infantesa que es perd en el record.

Ja és ben estrany que el llibre català que més estimo... no sigui català.

Una obra mestra de la literatura on l'autor fa gala d'un extens vocabulari i d'una immensa capacitat d'encadenar paraules per construir un seguit de relats que evoquen multitud de sensacions i emocions. Amb el seu relat immortalitza uns personatges, uns tarannàs i vivències que sense el seu enginy haurien quedat sepultats per sempre sota les aigües de l'Ebre com la seva vila vella de Mequinensa.

Un poble de la Franja, Mequinensa; el seu riu, L’Ebre; un temps, des de finals del segle XIX fins l’any 1971 i un munt de gent, menestrals, senyors, minaires, llauters, comerciants, burgesos, rics i pobres, explotats i explotadors, són els quatre elements amb els que el desaparegut Jesús Moncada ens fa una magnífica recreació de la vida d’aquesta vila i la des dels seus habitants des de finals del vuit-cents fins la seva desaparició sota les aigües de l’embassament de Riba-Roja l’any 1971.
Al fil del sistemàtic enrunament dels edificis de la vila, l’autor ens porta endavant i enrere en el temps i ens lliga gairebé sense adonar-nos el seu declivi final amb els moments de màxim esplendor o de les mes grans de les show more penúries.
En la confluència dels rius Segre i Ebre es troba la comercial, industrial, minaire i agrí-cola vila de Mequinensa (una mena de comtat faulknerià de Yoknapatawpha però real). Població que administrativament es veu obligada a mirar cap a l’Aragó però cultural i econòmicament mira Ebre avall, cap a Catalunya (Tortosa, Amposta, el Delta, Barce-lona…).
De mica en mica, l’autor ens desgrana la història de la vila si més no paral.lela a la història de Catalunya i d’Espanya. La destrucció de Mequinensa parla de la guerra del Marroc, de la pèrdua de les colònies, de la Setmana Tràgica, de la neutralitat davant de la Gran Guerra i la conseqüent revifalla econòmica, de la dictadura de Primo, de la Belle Epoque, de la República, de la Guerra Civil i de la postguerra i posterior dictadu-ra franquista.
La munió de personatges; podríem parlar de novel.la coral, també reflecteix clarament la societat del segle. La mirada de l’autor (la visió que té el Jesús Moncada dels seus veïns) es alhora tendra, irònica, cruel i divertida. Ens fa veure aquests veïns com nosaltres veiem als nostres. Així no ens podem estar d’odiar al senyor Jaume de Torres i a la seva filla la Carlota de Torres I Camps, veritables imatges del senyor, del burgés enriquit a costa del seu poble, del cacic que es creu propietari del poble i de tot el que hi ha dins. El Jesús Moncada aconsegueix que desitgem pujar al llaüt de l’Arquimedes Quintana o al Neptú, llaud del seu deixeble, el Nelson, el millor llauter del riu. Gent honrada, treballadora, un xic indomable i amb aigua del riu lliscant per les seves venes.
Hi ha molts més personatges: serventes, apotecaris, mossèns, minaires, l’anarquista assassinat, el pintor, cambreres, peons, pagesos, putes i la Guàrdia Civil, “martillo de rojos i separatistas” i L’Ebre, sempre L’Ebre de rerefons. El riu domina el paisatge, esdevé l’entrada triomfal o la porta del darrere del poble, tanmateix pot ésser la sortida vers un futur millor o la via per la fugida desfermada. Autopista d’aigua tallada per culpa dels pantans i d’interessos aliens al mateix poble.
Tampoc els espais ens son aliens, el cafè dels senyors, el cafè dels obrers, l’església ajuntament, el casal familiar, el ball, el puticlub… i dels espais podem passar als ambients. Alegre i ufanós en els bons moments com durant la Gran Guerra i trist molt trist a la postguerra. Època molt bé descrita pel Moncada , es nota que la va viure. Gairebé podem sentir la seva grisor, la seva doble moral, la seva mesquinesa, la seva tristor…, tot el que van provocar el rebels (sempre rebels) a la República.
Tot això i més guarnit i adobat per un sentiment de propietat, de un “jo soc d’ací” i tot em traspassa la pell i m’arriba al moll de l’os perquè cada enrunament, cada detenció, cada mort forma part del bagatge i de les arrels de l’escriptor.
I per arrodonir-ho ens queda la parla; la parla del riu i sobretot el català de la Franja. En temps del “tevetresià” reconforta sentir aquest català del que segurament el Jesús Moncada sigui el seu millor representant. show less

És un altre dels meus llibres de referència de la literatura catalana. Potser l'antiga Mequinensa ha desaparegut per sempre sota les aigües del pantà, però gràcies a Moncada el poble i els seus habitants peculiars, reals o inventats per l'autor, viurà per sempre! No conec cap escriptor de Roda de Ter que hagi fet un retrat més autèntic, viu i polisèmic del meu poble, i mira que n'hi ha uns quants!

Personatges entranyables, plens de records de la seva historia fan, amb aquestes memòries, un altre personatge, la mateixa vila de Mequinensa, a la vora de l’Ebre que va viure en les converses dels vilatans i va esdevenir en la sort de les mines i els llaüts i la forma de viure d’aquells.

Una de les coses que més me ha quedat, es la visió d’un progrés inhumà, que tan porta bones com desfà vides. Una marejada que la gent sols pot mirar i tractar d’evitar sense entendre que es exactament el que vol dir això de “modernitat”.

Es la segona novel•la que llegeixo en català i encara que anava al diccionari massa sovint, s’ha convertit en uns dels meus llibres favorits.

Un llibre espectacular, dels millors: descobert per casualitat a la biblioteca.

Estil personal ple d'imatges molt suggerents, una barreja molt ben trobada d'història, personatges i fantasia casual.