Màrius Serra

Fill de set anys, amb encefalopatia

He passat una bona estona amb moltes frases brillants i jocs de paraules. El fet de que els personatges siguin reals el fa més interessant i tot. Però he tingut tota l'estona la sensació d'una història artificialment allargassada sobre la base real. Potser l'accés més d'una desena d'entrevistes a l'autor sobre l'obra me n'han tret molt de misteri...

No sé si serà per influència d’aquest afany de competició i autosuperació, que a mi em sembla tan americà, però s’ha estès entre nosaltres una manera d’enfrontar-nos als infortunis que té més a veure amb la ficció que amb la realitat. La lluita contra un càncer o contra qualsevol malaltia greu s’adorna de paraules i simbologia més pròpia d’un cantar de gesta, el malalt esdevé un heroi coratjós digne d’admiració, que amb la seva sola voluntat vencerà l’hidra de show more set caps que li hagi tocat en sort. La realitat em temo que sol ser més prosaica: quan ens toca el rebre fem el que podem, si es trenca una aixeta truquem al lampista, i si emmalaltim anem al metge, i vés, què vols que fem?

Màrius Serra és un bon escriptor i per tant no fa més literatura de la necessària. Màrius Serra també és pare d’un nen, en Lluís, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència ha estat incapaç d’identificar. A efectes pràctics en Lluís és un discapacitat gairebé total i la vida amb ell és qualsevol cosa menys fàcil. Però tanmateix cal continuar vivint i, paradoxalment, encara que un fill en aquestes condicions sembli que només pot aportar entrebancs sense cap compensació, Serra acaba d’escriure un llibret que es titula “Quiet”, que es mereix tots els elogis que ja ha rebut, i que demostra el contrari.

Mitjançant breus capítols, introduïts sempre per la “perecquiana” paraula “Recordo...”, ens descriu experiències viscudes amb el seu fill. No hi falta el drama i la ràbia impotent, és clar, però predomina el sentit de l’humor, i l’autor, amb ironia i fines dots d’observació, ens revela vivències que van molt més enllà de la seva experiència particular. Així, el cos immòbil i inexpressiu del seu fill acaba resultant un fructífer mirall de les nostres febleses i les nostres virtuts. En el bell capítol final, els records del pare es transfereixen (i no) al fill, mentre aquest aconsegueix engegar a córrer gràcies a un miracle no exactament celestial. Per a qualsevol lector inquiet, “Quiet” és una obligació peremptòria. show less