Jesús Moncada (1) (1941–2005)

Feia temps que no reia llegint un llibre. Malaguanyat Moncada... Mira que escrivia bé...

He disfrutat inmensament amb la riquesa del text. La història, els personatges, com lliga la historia de la vil-la amb els enderrocaments finals, tot és collonut, però vull recordar sobretot les metàfores i la genialitat en l’elecció de les paraules. “Les ombres migraven de l’arbre”, “sempre amunt i avall com un sedàs de fleca”, … les hauria d’haver subratllat per no perdre-les.

Un orgasme. Él seu vocabulari, ric, únic, que hem perdut però encara reconeixem; el seu humor sorneguer, semblant al de Calders però que et fa esclatar a riure amb les bogeries d'un poble SinDiós com el de "Amanece que no es poco". Però sobretot, sobretot, és un llibre amarat de la dignitat del vençut que és sap just, i d'amor i nostàlgia per la terra-infantesa que es perd en el record.

Ja és ben estrany que el llibre català que més estimo... no sigui català.

Evidentment, una escriptura excel·lent. No n'esperava menys. El que més m'ha sorprès és el sentit de l'humor del Moncada, que jo tenia encasellat pel Camí de Sirga. Per qüestions de l'època retratada i de l'autor, les històries són molt masculines. Però he passat una molt bona estona llegint-lo.