Esther Tusquets (1936–2012)

The stream of consciousness ramblings of a middle-aged woman lost in depression and lassitude does not bode well on the surface. However, the prose is so beautiful and the English translation rendered so superbly it seems that it is really poetry. Highly erotic, this tale of a woman being suffocated by her family and the betrayal of her lovers makes her inability to break free or summon any energy to control her own life completely understandable and sympathetic. Every word of the pages long show more sentences drip with meaning and visual effect. Lovers of language will go for this one. show less

Precioso libro de memorias éste de Tusquets. Habiendo leído de ella sólo El mismo mar de todos los veranos, me interesó la descripción de este libro, en que Tusquets propone contar su historia desde los tres años hasta los veinte, o sea, desde la ocupación de Barcelona por los franquistas en 1939 hasta 1956. Pretende ofrecer un punto de vista nuevo sobre los acontecimientos, el de los vencedores, y, aunque Tusquets critica algunas de las actidudes de los suyos, la burgesía show more barcelonesa adicta a Franco, y de sí misma, no reniega de su pasado, reconociendo que sí había gente que ganó la guerra y que ella, en un momento, había sido una de ellos.

Ha sido una lectura agradable y entrañable, además de relevante sobre las vidas de los hijos de la burgesía (y entre los escritores de la Posguerra hay muchos) que abandonaron las creencias de sus familias para alinearse con la izquierda.

I picked this book up for its theme, the memoirs of Esther Tusquets, a Spanish writer from the Postwar period, of her childhood in a well-off Barcelona family of supporters of Franco. Tusquets, like many of the writers of the time, eventually turned to the left and protested Franco's goverment. This transformation is the subject of this book, in which Tusquets passes from the band of the conquerors to the conquered. Though not entirely impartial, Tusquets presents her story with criticism, but without remorse, leaving one with the the impression that, though they may be guilty of some reprehensible acts, her family (and herself) are not to be demonized. A quick read and a highly interesting portrait of the writer and the time period. show less

Habíamos ganado la guerra es un retrato de la burguesía franquista en la Barcelona de las décadas de los cuarenta y los cincuenta a través de los recuerdos de la autora desde los tres años, cuando las tropas de Franco entran en la ciudad, hasta los veinte, cuando abandona su militancia en la Falange y cobra conciencia de que no pertenece al bando de los vencedores, en cuyo seno se ha educado, sino al que sigue y seguirá luchando por una mayor justicia. Una galería de personajes show more soberbiamente descritos, un documento de época desde el punto de vista de los vencedores, casi infrecuente en la narrativa española, los avatares de la protagonista en su descubrimiento del mundo, de los demás y de sí misma, así como la inusual sinceridad y valentía con que todo ello es descrito, hacen de este libro unas memorias por demás polémicas y, a la vez, una de las obras mayores de Esther Tusquets. show less

“Todos nos inventamos un pasado y raramente coinciden.”

No sé si serà influència de l’exhibicionisme mediàtic que triomfa arreu, però cada dia que passa el gènere memorialístic adopta postures més franques, un cop superats alguns tabús sobre el que cal i el que no cal dir de les persones. Esther Tusquets, des que va jubilar-se del seu treball d’editora s’ha bolcat en el gènere i aquest “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2009) n’és la seva tercera show more incursió.

Si en el seu anterior volum (“Habíamos ganado la guerra”) revisava la seva infància i adolescència dins d’una família catalana lligada al franquisme; en aquest, comença amb l’adquisició de l’editorial religiosa Lumen a finals dels anys 50 i s’estén fins el present, encara que són els anys 60 i 70 els que ocupen la major part del llibre; anys dels finals del franquisme en els quals Barcelona va viure una època gloriosa de l’edició, anys de militància política i d’alliberament sexual, de Gauche Divine i de boom llatinoamericà. Tusquets es trobava en una posició privilegiada per viure des de dins tots aquests esdeveniments: les festes a Cadaqués, les nits a Bocaccio, les sobretaules inacabables a la Mariona, les trifulques sexuals de tots amb tots... De vegades, llegint les pàgines dedicades a aquells temps, hom es pregunta com algú va arribar a fer una obra de profit enmig de tal quantitat d’hedonisme.

La Tusquets assumeix el paper de “vella dama indigna” (i potser repeteix massa sovint el trop) per donar a entendre que no es pensa mossegar la llengua i que, ja de tornada de tot, no pensa passar a la posteritat com una dama seriosa. L’actitud desvetlla una simpatia que el personatge no sempre té, ja que és difícil empatitzar amb algú a qui el seu pare (i les seves connexions) van facilitar sempre la vida i que, fins i tots en els moments de “penúria” trobava una ocasió per unes ostres amb xampany i una escapadeta a París.

Però l’editora és la primera en donar de si mateixa un retrat poc benèvol. Entre línies es pot llegir que realment qui duia l’editorial (la part logística i econòmica, s’entén) era el pare, Magí Tusquets, i que el dia que va faltar, tot se’n va anar en orris. Mentrestant la filla s’ho passava d’allò més bé en fires, viatges i altres activitats socials, voltada d’artistes “numereros”, malcriats i bastant insuportables, que poden ser molt divertits trobats dins d’una novel·la, però a qui jo no gosaria obrir les portes de casa.

Sobre la veracitat del que s’explica ens pot quedar algun dubte, perquè les velles indignes tenen la doble potestat d’emetre les més grans veritats impertinents, però també les més desballestades faules. Parla amb força franquesa de les seves històries d’amor amb diversos homes, en canvi, de les seves relacions amb dones ho deixa tot en un terreny de vaguetats.

Tusquets escriu bé i té un saludable (i amarg) sentit de l’humor. Peca de desordenada i poc profunda per parlar de situacions que podrien donar tant de joc. Però deixant de banda qualsevol altra reticència, ¿qui interessat en la literatura pot resistir-se a fer una mirada íntima a gent com Umberto Eco, Ana María Matute, Carlos Barral, Carmen Balcells, Camilo José Cela, Miguel Delibes, els germans Moix, Gabriel Ferrater, Quino, Carmen Martín Gaite i un inacabable etcètera? show less