Joan-Lluís Lluís

Jo soc aquell que va matar Franco
Joan-Lluís Lluís
Publicat: 2018
Novel·la Altres Fantasia Història

El personatge que afirma haver matat Franco, Agustí Vilamat, neix el 1916 en una casa modesta de Solsona. Tot i ser un nen prudent, contemplatiu, perd un ull en un accident absurd. Aviat, gràcies a les revistes infantils que guarda un notari amic de la família, descobreix el gust per la lectura i pels secrets de la llengua, que no l’abandonarà mai. I així, uns anys més tard, baixa a show more Barcelona a fer de corrector lingüístic, poc abans que esclati la guerra. Una guerra que no s’acaba el 1939, perquè Franco, cedint a les pressions de Hitler, declara la guerra als Aliats i travessa els Pirineus. I la primera acció bèl·lica de l’exèrcit franquista a França és de bombardejar el camp d’Argelers, on ha anat a parar l’Agustí. Què farà aleshores el jove enamorat dels diccionaris? show less

A “Xocolata desfeta, Exercicis d’espill” (La Magrana, 2010) el perpinyanès Joan-Lluís Lluís fa un homenatge explícit als famosos “Exercises de style” de Raymond Queneau. Si el francès Queneau escrivia, a partir d’un fet anecdòtic ocorregut a l’autobús, 99 formes diferents de narrar-lo, ara Lluís en suma 123 a partir d’una història igualment mínima: un home va al carrer Petritxol amb la intenció de prendre’s una xocolata desfeta, com té costum de fer tots els show more primers dijous del mes, una noia li ho impedirà en clavar-li a la panxa un ganivet al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva!”.

Evidentment, l’interès del llibre no rau en l’argument d’aquesta història poca-solta, sinó en l’enginy que l’autor hi posa per explicar-la de les formes més diverses. Els recursos utilitzats són molt diversos i exploren totes les possibilitats de la llengua: fonètica, semàntica, sintaxi, mètrica, retòrica, gèneres literaris…

El llibre comença amb les restriccions clàssiques ja utilitzades per Queneau i la gent d’Oulipo: el lipograma (un text on no es pot utilitzar determinada lletra, en aquest cas la vocal “a”), el monovocalisme (on l’única vocal que s’utilitza és l’a), el mot al 7 (on cada substantiu, verb, adjectiu és substituït pel setè mot del mateix tipus que aparegui en un determinat diccionari)… Un que m’ha semblat molt curiós és el bananer, un text escrit amb alternança estricta de consonants i vocals (i el seu germà simètric, l’ananàs, que alterna vocals i consonants).

Un altre bloc s’ocupa de diverses formes poètiques com la sextina, l’haiku, el sonet, el cal·ligrama, totes elles amb una llarga tradició encara que mai aplicada a les granges del carrer Petritxol. Hi ha textos escrits a partir d’apotegmes, d’aforismes, de lletres de cançons, hi ha un text en bucle (a la Möbius). També apareixen alguns pastitxos literaris a la manera d’Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Lluís Llach, Casasses… Del tot originals diria que són els pastitxos pictòrics, intent d’escriure a l’estil de Vermeer, Miró o Pollock.

No cal que m’estengui més, perquè els recursos de l’autor semblen il·limitats. Al final del llibre hi ha un útil glossari on s’explicita el mecanisme de les diferents traves usades, que de vegades són difícils de copsar amb la mera lectura de cada variació.

“Xocolata desfeta” és tot un banquet per aquells que ens agrada jugar amb la llengua i mirar-nos-la del dret i de l’inrevés, una mena d'atles que ens descobreix territoris ignots de la nostra llengua i una invitació a que el lector esdevingui creador a partir d’una eina que té ben a mà. Li agraeixo de tot cor a Joan-Lluís Lluís que amb esperit feliçment lúdic ens hagi ofert aquest tresor, que a partir d’ara ja forma part dels meus llibres de capçalera. show less

Bernardette Boher viu a Barcelona i es guia turística. Retorna al seu poble, Prats de Molló, perquè la seva mare acaba de suicidar-se, ella va ser expulsada del poble ara fa vuit anys després d'un judici popular perquè la van trobar besant-se amb la filla de l'apotecari. L'avisa el seu amic Daniel, el forner del poble. El viatge de retorn se li fa llargi feixuc, no te gaires ganes d'enfrontar-se al poble que la va culpabilitzar i la va condemnar a tres anys de no acostar-se al poble.
La show more masia, Cal Serrat, està més destertalada que mai i el seu pare no l'espera amb ànims de reconciliació, ella però tampoc té cap ganes de sentir-se al seu costat.
Tradicions, supersticions, tot continua igual i més en aquestes dates del dia de l'ós. Els soldats continuen passejant-se pel poble i vivint a les cases dels seus habitants, excepte al mas Serrat on mai n'hi ha hagut cap d'allotjat a causa del seu mal estat. El cadàver de la mare és a l'ajuntament esperant el seu judici, on serà condemnada a sortir lligada a un cavall que la portarà als afores on s'hi estarà uns quants dies abans de ser enterrada en un lloc ben amagat on ningú mai pugui anar a plorar-la. Quedarà totalment prohibit parlar d'ella, com si mai no hagués existit.
La Bernardette passarà uns quants dies al poble, però marxarà pensant que la vida a Prats de Molló és inamovible.
En alguns moments m'ha recordat La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. És un llibre breu però molt interessant, una faula d'una societat que no tolera la disidència. show less

Joan-Lluís Lluís ens ofereix una nova petita joia. Dic petita perquè el que més m’agrada de les seves històries és la capacitat que té de centrar-se en detalls menuts i anar bastint així una prosa que embolcalla els personatges amb dolçor i intensitat.
La història de l’Assiscle té dues parts ben diferenciades: una de divertida en què descobreix el món i fins i tot podria ser un Bildungsroman, i una de més fosca i trista. Aquesta m’ha costat una mica, i és que la prosa show more precisa i intensa de Lluís ens tenyeix la ment dels sentiments i emocions de l’Assiscle, com si els visquéssim en pròpia pell.
Joan-Lluís Lluís és un escriptor de debò. show less