Vicenç Villatoro

1987

L’epopeia d’una família catalana al llarg de més d'un segle
¿Què fa que algú decideixi anar-se’n del lloc on ha viscut sempre i que algú altre vulgui morir allà on va néixer? Si a la celebrada Un home que se’n va, Vicenç Villatoro reconstruïa la història del seu avi patern, que emigra des d’un poble de Còrdova a Terrassa, a La casa dels avis explora la història dels avis materns, des de la casa familiar de Canet, que va ser enderrocada, fins a la Terrassa obrera i show more convulsa de la guerra i la postguerra. Eren un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans, que van viure l’exaltació de la República, la derrota de la guerra i l’experiència de l’exili, la presó i el silenci del franquisme. La seva història és la dels que es queden, i la seva casa és el símbol de la persistència i l’arrelament a la terra. show less

En aquest volum l'autor ens explica la vida dels seus avis materns, els Lamolla Vives. Inicia el relat amb l'emigració dels Lammoglia de Maratea, a la Basilicata, terres pertanyent al regne de Nàpols fugint de la guerra del francès a principis del segle XIX, instal·lant-se a Cornudella, deprés a Lleida i posterioment a Canet. Allí és on neix l'avi de l'autor, l'Artur Lamolla, que vindrà amb els seus pares a Terrassa i es convertirà en un bon manyà apreciat a Cal Reig, on show more traballarà tota la vida, excepte el període de l'exili i l'estada a la presó.
Per part de l'àvia, la Llúcia Vives, nascuda a Terrassa i nuadora de la casa Freixa des dels 10 anys inquieta, balladora i revolucionària, filla del seu temps.
Aquests són els avis, i a través de la seva història se'ns descriu la història d'una època i una ciutat, Terrassa. Què representà la República per aquests personatges? Com dipositaran les seves esperances en un món millor que s'esfondrà amb un cop d'Estat que comportà la Guerra Civil i una època de deteriorament imparable. I depsrés de la guerra la postguerra, la gana, la por, la pèrdua d'un món idealitzat. L'exili, els camps de concentració, la tornada, el pas per la presó.
Mentre l'àvia a Terrassa també passa per la presó, però així que en surt torna a treballar a Cal Freixa i tira endavant la seva filla, la Teresa ( nascuda al 1930), i aguanta la casa fent vàries feines mentre espera la tornada del seu home.
Tot un recorregut per aquells anys, que ens explica com era el dia a dia de moltes de les nostres famílies. He llegit crítiques que diuen que es reiteretiu en explicar les coses i que sovint repeteix més d'un cop les escenes però a mi m'ha interessat molt m'hi he sentit molt identificada en molts moments, tant en aquest llibre com en l'anterior "Un home que se'n va". Recapitular la nostra història recent abans que no es perdi del tot, ara que els nostres avis ens han deixat. show less

És un plaer poder fer una ressenya d’un llibre en català que, usant uns diàlegs ficticis entre Maquiavel i Savoranola, reflexiona sobre la visió fonamentalista o flexible dels assumptes públics. Vicenç Villatoro és una persona que pensa i el tema el trobo prou interessant.

El llibre és amè i té dues lectures; reflexió sobre el mode d’abordar els reptes que ens presenta la vida i una dissertació sobre la Florència Renaixentista que permet posar millor en context la primera show more lectura. L’autor demostra un bon coneixement de la Florència renaixentista; com ell mateix comenta, ha tingut 10 anys per preparar el llibre i ha tingut accés a bons especialistes sobre la matèria. Narra la història de l’auge i la caiguda de Savoranola, que és el personatge principal, així com la vida pública de Maquiavel de forma més breu. Utilitza de forma encertada pintures de l’època per recolzar els retrats dels personatges i els fets narrats.

És un clàssic contraposar la visió del món, les actituds i els comportaments dels líders fonamentalistes que aspiren a un món ideal (regit per la ideologia que sigui; una concepció religiosa, el socialisme o de la sagrada unitat de la pàtria) amb els líders pragmàtics que volen canviar les coses però no a qualsevol preu. L’exposició més coneguda d’aquest tema potser la dona Max Weber amb l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat.

L’autor usa Maquiavel i Savoranola perquè eren coetanis, antagònics i els dos van influir en el govern de Florència, encara que la influència del primer fou molt menys decisiva. Savoranola és un personatge que és fàcil d’estigmatitzar; un frare dominic que, quan assoleix el poder de la ciutat que vol canviar radicalment, crea un estat teocràtic usant el nens com a policia de la moral, separant físicament homes i dones, prohibeix tot acte lúdic, comet execucions injustes, dicta uns patrons artístics ridículs i organitza una foguera (que anomena de les vanitats) amb tot allò que considera pecaminós, que va des de perfums a llibres i quadres. I la seva fi és perfecta per l'argument del llibre, doncs mort a la foguera per ordre d’un Papa Borja i de les noves autoritats florentines sorgides després d’un cop d’estat provocat pel cansament dels florentins.

La maldat del frare és potser massa evident, massa completa per que avui ens pugui servir d’exemple. Poques vegades la història prèvia i la ideologia d’una persona ens ofereix una advertència tan clara del seu comportament futur. Ja sabíem que Savoranola era un fanàtic perillós, un excel·lent orador populista que tenia la capacitat d’emocionar a la gent i seguir-lo rere una utopia embogida.

Una lliçó important i trista és que no importa que una persona ofereixi unes perspectives amenaçants, que sempre pot trobar seguidors. Fins hi tot el Partit Popular italià fundat per Luigi Sturzo el 1919 va venerar Savoranola com a campió de la justícia social i, després del 1945 els líders del Partit Demòcrata Cristià el van presentar com a model del catolicisme reformat. És coherent que això passi al país que vota a Berlusconi com a primer ministre, però fa ben palesa la capacitat d’algunes persones d’obviar les maldats evidents dels personatges que els sedueixen. El veritable perill no resideix en l’aparició pública d’un il·luminat amb ocurrències, sinó en els éssers sense esma que el segueixen.

Sovint la vida real és més difusa que en el cas del llibre; no ens adverteix amb anticipació i claredat de les conseqüències negatives de les accions d’una persona. Moltes vegades el creador d’una catàstrofe es mostra inicialment com una persona més o menys enraonada i amb unes bones intencions que tothom pot subscriure. I per trobar un personatge d’aquestes característiques en Vicenç Villatoro no havia d’anar gaire lluny ni en el temps ni en l’espai. La història de Florència ens ofereix Giano della Bella (1240-1305), un ric i aristocràtic ciutadà florentí que va ser líder d'un moviment "popular" a la dècada de 1290 i que és conegut com el promulgador de les Ordenances de Justícia el 1293. Aquest text legal va ser un genuí instrument de terror i que va atorgar a l’informant polític un estatus a la societat. Sota les Ordenances de Justícia van ser perpetrades les majors injustícies : per condemnar els acusats tan sols calia un rumor o l’opinió pública, sense haver d’aportar evidències. Addicionalment, cada individu podia ser declarat responsable pels crims comesos pel seus família ampliada (cosins, nebots,..). El poble va acabar forçant l’exili del Giano della Bella tant aviat les Ordenances de Justícia van entrar en vigor.

En aquest cas, la seva història prèvia no advertia de forma clara que aquest home podia crear aquest instrument de repressió. Ningú va morir, atès que es van derogar ben aviat. I Giano va morir anys després a França, de forma natural. Penso que aquest home hagués estat un exemple més contemporani, més habitual de fonamentalista. Els diàlegs amb Maquiavel tindrien més matisos. De fet, els diàlegs entre Savoranola i Maquiavel son massa curts, simples i reiteratius. Penso que a partir del desè el mateix lector els podria escriure, adoptant el personatge que escollís. I aquest no hauria de ser el propòsit del llibre.

Noto a faltar un índex onomàstic. Es podria aprofitar millor la descripció històrica del llibre. show less